| L'EQUIP:
Encara que cada micòleg té el seu particular mètode
de recol.lecció, és recomanable utilitzar-ne un, que pot
ser molt bé el següent. Caldrà portar un o més
contenidors, cada un d'ells dividit en diversos compartiments de diferents
mides, a fi de poder guardar les collites separades les unes de les altres.
Així s'impedirà que es facin malbé els bolets i es
contaminin d'espores. No utilitzarem mai bosses de plàstic. També
podrem ajudar-nos d'un cistell -millor que sigui de fons pla- sempre i
quan separem els bolets, embolicant-los en paper de diari o d'alumini.
Portarem un ganivet plegable i de fulla reforçada per tal de poder
arrencar els bolets en la seva totalitat, ja que quan són per estudiar,
s'han d'extreure sencers, al revés del que recomanem quan es cullen
per menjar, que s'han de tallar pel peu. També és indispensable
dur una lupa -del tipus "comptafils"- de 10-15 augments, per
poder efectuar un primer examen. I, finalment, un petit bloc de notes
on apuntarem les diferents dades de recol·lecció de cada
collita d'exemplars.
LA RECOL.LECCIÓ:
En general, els bolets tenen una vida molt efímera i en poques
hores es fan vells i canvien d'aspecte; per això cal collir-ne
de joves i d'adults -però no massa vells- i guardar-los immediatament
en el contenidor per poder estudiar-ne els diferents estadis de desenvolupament.
Cal, però, collir només els exemplars més representatius
i que conservin la majoria dels seus caràcters (anell, ornamentació,
volva, etc.). S'ha d'evitar anar a recollir bolets per al seu estudi
desprès de ploure, ja que es poden trobar descolorits per la
pluja o, contràriament, massa acolorits per haver absorbit humitat,
o també poden haver perdut part de l'ornamentació, i confondre'ns.
En el moment de collir un bolet és important anotar tots els
trets més fugissers (color de les làmines dels joves,
presència de cortina, flocositats, restes de vel, pruïna,
esquames, fibril.les, etc.), ja que, amb la manipulació o amb
el transport, poden desaparèixer parcialment aquestes característiques
o modificar-se.
També, com hem dit abans, és important d'arrencar el bolet
sencer i vigilar de si té el peu radicant, si presenta cordons
micelians o si té una volva. És fàcil que aquests
caràcters ens passin per alt si no fem l'extracció amb
molta cura.
Hem de procurar, a ser possible, no recollir la totalitat dels bolets
de la mateixa clapa (collita) i deixar-ne alguns, preferiblement els
més vells, per tal de preservar-ne la reproducció. No
hem de collir massa espècies: probablement no tindrem temps d'estudiar-les
totes i se'ns faran malbé. Per alentir el seu envelliment, es
poden conservar fins a uns quants dies a la nevera, a dins del recipient
on els hem recol·lectat, però mai congelar-los.
Fonamentals són els seus caràcters organolèptics
(color, olor, gust i textura de la carn), que haurem d'anotar amb precisió.
Prendrem nota del color de les diferents parts del bolet -inclòs
el de la seva carn- en el moment de la recol·lecció, ja
que, amb el temps o amb la manipulació, poden variar significativament.
Sobretot mirarem el color de les làmines dels exemplars més
joves, ja que en madurar també poden canviar de color.
Seguidament comprovarem l'olor de la carn (de fruita, de pebre, de farina,
de rave, de cacau, d'anís, de terra mullada, e florit, fètida,
etc.) i en testarem un bocí, escopint-lo tot seguit -aquesta
operació no representa cap perill encara que el bolet sigui tòxic-,
anotant el seu gust (dolç, amargant, picant, farinós,
àcid, etc.).
La textura de la carn és important, ja que es pot alterar en
envellir-se els exemplars. N'apuntarem la seva textura (dura, fibrosa,
elàstica, suberosa, coriàcia, esponjosa, etc.). També
mirarem si exsuda làtex i registrarem el color inicial, comprovant
al cap d'uns minuts si ha canviat de color.
Sempre és important prendre nota de les característiques
de l'hàbitat on ens trobem, del tipus de bosc (alzinar, sureda,
fageda, pineda, etc.), i de les diferents plantes que hi viuen en el
seu sotabosc. També pot ser molt útil conèixer
la seva orientació, l'altitud, el tipus de sòl (calcari.
silícic, pedregós, argilós, sofrences, etc.), si
és sec o humit, el tipus de substrat on es troben els bolets
(sobre fusta, a terra, en un arbre viu, enmig de molses, enmig de la
fullaraca, en sòl descobert, etc.). També s'ha de prendre
nota de la manera en que creixen els bolets (isolats, en grups, en flotes,
en erols, en línia, etc.) i la seva abundància.
I en acabar no ens oblidem d'apuntar la localitat o indret on ens trobem.
LA
FOTOGRAFIA: En la micologia actual i gairebé imprescindible,
com a document complementari de la fitxa descriptiva del bolet, és
una bona fotografia dels exemplars recol·lectats. En la fotografia
micològica és prioritari, fins i tot més que la
mateixa qualitat artística, el poder mostrar amb tota claredat
els trets distintius més importants de l'espècie. Aconseguir
els dos objectius a l'hora, és un difícil repte que tot
micòleg vol obtenir.
Aquesta especialitat fotogràfica es pot dur a terme tant al bosc
com a casa. Si escollim fer-la a casa, es realitzarà posant uns
quants exemplars -els més representatius- damunt d'una cartolina
de colors neutres. Es disposaran de manera que s'apreciïn totes
les seves parts: un exemplar partit per veure'n la carn, l'estructura
interna del bolet, la silueta i els possibles canvis de coloració;
un sense peu on es vegi la superfície del barret; un altre on
es remarqui l'himeni; i algun de molt jove on es vegi la forma inicial.
La il·luminació es pot resoldre tant amb llum natural
(sempre difusa, mai directa) com amb llum artificial (flaix), millor
ajudats amb pantalles reflectores per tal d'eliminar les ombres i poder
controlar més bé la llum.
La fotografia en el bosc -mètode que personalment preferim-,
la farem en el propi hàbitat on hem trobat els bolets, o si les
condicions d'il·luminació no ens ho permeten, en un de
similar. Els bolets, els ficarem procurant que s'apreciïn totes
les seves característiques externes, dintre el marc on els hem
trobat, intentant posar-los de la manera més estètica
i natural possible. Per fixar-los al substrat, utilitzarem agulles,
escuradents o talls de filferro, que portarem en un estoig juntament
amb unes pinces i un nebulitzador d'aigua, a fi de donar-los, si cal,
un toc de frescor.
L'equip fotogràfic que us aconsellem és el següent:
una motxilla proveïda amb una màquina fotogràfica
del tipus reflex amb objectiu macro de 50 o 60 mm; uns anells d'aproximació
per fotografiar espècies petites; un trípode curt i estable,
a fi de poder treballar el més pròxim al terra possible
amb seguretat; un cable disparador; reflectors; i una petita catifa
per recolzar-hi els genolls.
Els millors resultats els obtindrem utilitzant pel·lícula
de 100 ASA per a diapositives, diafragmada entre 11 i 32, i exposada
a velocitats compreses entre 1/15" i 4". Si optem per la fotografia
digital, usarem el format RAW, i sinó és possible, usarem
el format JPEG en la major resolució que ens permeti el nostre
equip. Hem de procurar fer les fotografies en llocs ben il·luminats,
evitant sempre la incidència directa del Sol.
|
Autors: Josep Mª Vidal, Miquel À. Pérez-De-Gregorio, Carles Ginès,
Jordi Puigvert, Joaquim Carbó i Àngel Torrent.
Normal