Miques de l'Alguer

"Viu és l'amor i l'antic cant que camina a passos llargs
pels carrers." Antoni Canu (poeta alguerès)

El xofer del cotxe de línia que recorre el nord de Sardenya ja ens va alertar que cap altra ciutat portuària de l'illa no era tan bufona com l'Alguer. Tant és així, que quan arriba l'estiu els carrerons empedrats del barri antic són presos pel bullici del turisme. Precisament en aquests racons de l'Alguer Vella és on hi ha els orígens d'aquesta plaça forta, que ha conservat part de les muralles i baluards. Molts presidiaris catalans dels segles XIV i XV, amb penes menors, foren convidats a establir-s'hi a canvi de retrobar-se amb la llibertat. El periodista Joan Tort defineix l'antiga fortalesa catalana com "el testimoni contemporani d'un mediterrani medieval que fou un autèntic pont de cultures" (Descobrir Catalunya, abril 2000).

Arran d'aquest mestissatge, Pompeu Fabra va descobrir el mot llumí l'any 1927. Parlant amb un alguerès de pas per Barcelona, es va adonar que ells no feien servir ni misto ni cerilla, paraules d'origen castellà. I que, en canvi, havien catalanitzat el sard luminò. "El mestre va respondre amb un eureka o equivalent mentre els ulls li llampeguejaven (...) D'aquesta manera va entrar al Diccionari General l'única aportació algueresa", detalla Eugeni Casanova (pàg. 277 del llibre Viatge a les entranyes de la llengua).

L'Alguer d'ara, però, és també el reflex d'uns Països Catalans cada cop menys catalans. Els esforços que s'han fet i es fan en bé de la catalanitat han quedat curts. "Aquí també parlem català", em deia somrient, però en italià, una cambrera de la Marina de les Barques, un dels passeigs voramar de l'Alguer. Tant en aquest punt cardinal dels Països Catalans com a tota l'illa, el fet català és vist amb simpatia. En un comerç de l'eixample l'escena es repeteix: "Tu em pots parlar en alguerès. Jo t'entenc", em fa notar en italià la dependenta d'una fleca. La jove se sent molt orgullosa de ser filla de la ciutat catalana de Sardenya. Els seus pares mai li han volgut parlar alguerès, malgrat que entre ells és la llengua que fan servir. Luca Scala, dinamitzador d'Òmnium Cultural de l'Alguer, no dubta a titllar d'objectivament gravíssima la situació moderna de l'alguerès: "Decennis d'ensenyament a les escoles només en llengua italiana, amb els consells que els mestres proporcionaven (imposaven...) de no transmetre la parla local als fills per por de prejudicis (...), han produït una veritable destrossa (Miscel·lània a Joaquim Arenas i Sampera, E.A. del Diari Oficial i de Publicacions 2003). Amb tot, des de fa cinc cursos, els vailets d'entre 3 i 13 anys tenen una hora d'alguerès, dins l'horari curricular, en totes les escoles públiques de la ciutat.

Per l'escriptor Pere Mayans, l'Alguer es troba en un lloc privilegiat per esdevenir el punt de contacte entre dues grans cultures (i economies) d'aquesta part de la Mediterrània, la catalana i la italiana: "En la mesura que el català esdevingui una llengua útil (per al comerç, per al turisme...), el català té un futur a la Barceloneta de Sardenya" (Redescobrir l'Alguer, La Busca edicions 2003). En aquest sentit, una algueresa m'ha deixat anar a cau d'orella que hauria de ser d'obligat compliment entre les catalanes i els catalans peregrinar a l'Alguer un cop a la vida, pel cap baix.

Quim Gibert, ensenyant

Butlletí 176 / octubre 2003